Caparotàlia (Segona part de Marxem?)

Desperta el teu cos
Els ulls i el somriure
Desperta el teu cor
I
El ulls del Joan miren la costa, tot planificant on soparan. Se sent molt
feliç!
Quan torna la mirada busca la Mariona a l’aigua, però no la veu, se’n va a l’altre costat del veler, però tampoc hi és.
La crida:
—Mariona, no t’amaguis!
Mira si ha pujat i s’està vestint. Comença a espantar-se i torna a cridar-la desesperat. Es llença a l’aigua, però només veu el mar, blau com
els ulls de la Mariona.
Ni rastre d’ella. Veu peixos nedant al seu voltant, però no la troba.
II
El Joan mou un dit, després un altre, ara mou la mà. Molt lentament
arruga el front, com si li fes mal el cap. Desperta d’un coma profund en
què ha estat immers durant un mes i està molt confús:
—La Mariona, on és? —pregunta xiuxiuejant.
III
—Joan! Sóc aquí!
—Mariona! Quin ensurt m’has donat! No et trobava, no tornis a fer-me una broma com aquesta mai més!
—Perdona, Joan, em sap greu si t’he espantat. —La Mariona li fa un
petó amb estimació—. Anem a sopar? Tinc molta gana!
—D’acord! Som-hi!
El Joan i la Mariona pugen al veler i es posen en marxa. Atraquen al
port de Caparotàlia, una petita illa mediterrània enmig del no-res.
Amb un senzill vestit sense tirants i unes xancletes, la Mariona desprèn llum en la nit. El Joan no es perd cap detall dels seus sensuals moviments, sempre a una certa distància, a l’espera de trobar el moment oportú per tornar a acostar-s’hi.
Escullen un restaurant situat al centre del poble pesquer que hi ha al
costat del port. La carta és molt suggeridora i tots dos escullen el mateix per compartir: tempura de passions, broqueta de converses afrodisíaques i de postres un pastís de llavis amb coulis de sensualitat.